divendres, 28 de desembre del 2012

El cas del Sr. Phineas Gage



El Sr. Phineas Gage (1823-1861), és un personatge que treballava a la construcció del ferrocarril americà. Els seus companys el tenien com una persona amigable i responsable, però un accident li canviaria la vida. Aquest cas no tindria més rellevància si no fos perquè el Sr. Cage va sobreviure a un greu traumatisme i es va poder observar el canvi de la seva personalitat, vinculada amb la lesió cerebral que va patir.

Fotografia de Phineas amb la vara que li va travessar el cap. Es pot observar la lesió a l'ull esquerra.

Per poder construir el ferrocarril, havien d'aclarir el pas de grans roques i aplanar la base abans de col·locar els rails. Per això, fien un forat a la roca i col·locaven explosius al seu interior amb una vara metàl·lica. Un dia, mentre col·locava una de les càrregues, va explotar i la vara va sortir disparada travessant-li el crani. La trajectòria va ser des de la part inferior de l'òrbita fins la sortida per la regió frontal. Aquest incident li va fer perdre un ull i li va provocar una lesió a la part anterior del lòbul frontal.

Reconstrucció de la lesió i crani de Phineas

El que sorprèn és que va sobreviure, de fet, diuen que va estar conscient en tot moment. El lòbul frontal té funcions motores, planificació del moviment, elecció de l'acció i conseqüències que poden tenir. La part més anterior, està relacionada amb tot allò relacionat amb el comportament, acceptació de les normes socials i memòria i emocions a través de connexions des del sistema límbic. Precisament, el lòbul frontal modula aquestes emocions per a que siguin "correctes" socialment.

Reconstrucció de la lesió travessant la òrbita i lesionant la regió dels lòbuls frontals.


Des d'aquell dia li van observar canvis d'actitud, comportament social, etc.,  es va tornar desendreçat, brut, no s'estava de dir el que pensava, podia mostrar-se despullat, les lleis i convencions no li deien res, etc. Tot allò que nosaltres reprimim, de vegades. De la observació del seu cas, es va formular la hipòtesi de la funció de l'àrea prefrontal en el comportament i acceptació de les normes socials, i modulació dels nostres instints per acomodar-se a elles.

Hi ha moltes més funcions en estudi. Com a dada històrica l'any 1949 li van donar el premi Nobel a António Egas Moniz per descobrir el valor terapèutic de les leucotomies (lobotomies) en certs casos de psicosis. Consistia en destruir les vies amb els lòbuls frontals a través de la lesió transorbitària del lòbul frontal. A l'any 1951 quasi 20.000 lobotomies es van fer als EEUU.

Aquest casos de supervivents de lesions cerebrals van ser fonamentals per a les primeres teories de les funcions de les diferents regions de l'encèfal.

Vara i crani de Phineas


http://www.youtube.com/watch?v=MvpIRN9D4D4




dissabte, 22 de desembre del 2012

Tècniques d'estirament muscular (Seminari)



El estiraments són una eina d'allò més útil per millorar la flexibilitat, el rang de moviment quan hi ha una restricció de tipus muscular, millora la postura, etc., i molt utilitzat tant a l'àmbit esportiu com a la fisioteràpia.

No obstant, seguim uns protocols estereotipats des de fa molt de temps... estirar, mantenir i guanyar recorregut. O les tècniques de facilitació neuromuscular, que ajuden a incidir sobre els reflexos i to local.

A mida que vaig anar fent la primera edició del curs, em van anar sorgint preguntes i més preguntes. Quins són els estímuls que afavoreixen la sarcogènesi?, quin és el paper de les isoformes de la titina?, que proporcionen diferents tipus d'extensibilitat i elasticitat en diferents músculs, ¿quant temps és el suficient per a mantenir resultats si estirem un múscul?, quan fem una contracció isomètrica, quanta força hem de fer i durant quant de temps? sempre he sentit allò dels 7 segons (aprox.), és cert? Si estiro un múscul, hi ha millores a l'altre costat? Per exemple, si estiro el bíceps dret millora l'esquerre per accions neurològiques creuades? S'ha d'estirar "en fred" o després d'escalfar el múscul? Serveix per prevenir lesions? Etc.

La sort que tinc és la part anatòmica. Pels anys de pràctica i estudi d'anatomia real, he pogut esbrinar la millor manera d'estirar aquella musculatura més profunda o que no acostuma a sortir als llibres. En aquest cas, aniré mirant si poso alguna fotografia que fan els alumnes als seminaris que imparteixo i compartir-ho amb tothom.

Hi ha un munt de preguntes, algunes de les quals he començat a esbrinar. No obstant, deixaré aquest bloc obert i afegiré aquelles lectures i articles recomanats a mida que els vagi analitzant. És a dir, afegiré informació encara que la data no canviarà. Poc a poc, penseu que una cerca d'articles sobre estiraments té més de 300 resultats.

A veure si entre tots podem construir un coneixement important al voltant dels estiraments.

Lectures recomanades:

  • Alter M. Science of flexibility. 3rd edition. Human Kinetics; 2004
  • Lieber RL. Skeletal muscle structure, function and plasticity. 3rd edition. Lippincott Williams & Wilkins; 2009



Mà de predicador



L'anomenada mà del predicador és un patró característic de lesió del nervi medià a nivell de l'avantbraç.

Quan a una persona amb una lesió del nervi medià se li demana que flexioni el dits de la mà, només ho fan el 4rt i 5è dit. Això es degut a que el medià innerva els múscul flexor superficial i flexor profund dels dits. La innervació per al primer és completa però del segon, el profund, només innerva la part radial, és a dir, la part del flexor profund dels dits que arriba als dits 2n i 3r. El nervi cubital passa profund al flexor cubital del carp i pel cantó cubital de l'avantbraç (d'aquí el seu nom). En aquest trajecte innerva el flexor profund dels dits a la porció que arriba al 4t i 5è dit.


En aquestes disseccions es pot veure la doble innervació del flexor profund dels dits (FPD) pel costat cubital (dits 4 i 5), pel nervi cubital (NC), i pel costat radial (dits 2 i 3), pel nervi medià a través del nervi interossi anterior (NIA). El nervi cubital passa sota el flexor cubital del carp (FCC) que he apartat. Al mig, un múscul policaudat, exemples són els flexors i extensors dels dits que serveix per mostrar la doble innervació.


Per aquesta raó, quan se li demana que flexioni els dits, la lesió del medià impedeix que es flexionin els dits 2n i 3r, i sí que ho fan el 4t i 5è perquè depenen del cubital. Lesió del medià i funciona el cubital, donant aquesta característica "mà del predicador".

dissabte, 1 de desembre del 2012

FORMACIONS 1r SEMESTRE 2013

Un cop engegats i plens la primera edició dels cursos de formació, us oferim la segona edició per aquelles persones que puguin estar interessades en aquests temes. Com sempre, grups reduïts i nivell avançat per a tots els professionals en actiu, i molt econòmics. Us espero!





divendres, 30 de novembre del 2012

Per què sonen ("peten") les articulacions?




Abans d'entrar a la part científica que aniré desenvolupant, no voldria que estiguéssiu preocupats sobre si és bo o dolent que "petin" i fer-us patir fins l'últim moment.

Hi ha un Ig-Nobel (els "anti-Nobel" amb recerques curioses publicades) de Medicina del 2009 otorgat a Donald Unger per un article anomenat "Does Knuckle Cracking Lead to Artritis of the Fingers?" a la revista Arthritis & Rheumatism del 1998. Aquest home va estar durant més de 50 anys manipulant-se la ma esquerra com a mínim dos cops al dia, mentre que la dreta quedava com a control, exceptuant algun so espontani. Després d'aquests anys, no van trobar diferències entre ambdues mans.

En 1975, els germans Swezey van publicar un article "The Consequences of Habitual Knuckle Cracking" a la revista West J Med. Van estudiar 28 persones grans que eren capaces de manipular-se les mans i sense patologia reumàtica o traumàtica. Després dels seus estudis no van trobar evidències que la manipulació portés a canvis degeneratius a les articulacions metacarpofalàngiques de la gent gran.

Un estudi de Castellanos J i Axelrod D anomenat "Effect of habitual knuckle cracking on hand function" i publicat a la revista Annals of the Rheumatic Diseases 1990, van estudiar 300 pacient de 45 o més edat i sense presència d'afectacions neuromusculars, inflamatòries, etc. A cap dels grups de població va augmentar la preponderància d'artritis. No obstant, la manipulació habitual es va associar a un lleuger augment de la inflamació dels artells dels dits i disminució de la força de prensió. I també s'associa amb hàbits com treballs manuals, fumar o beure alcohol.

Finalment, deWeber, Olsewski i Ortolano, a "Kuckle cracking and hand osteoarthritis" publicat al Journal of the American Board of Family Medicine de l'any 2011, van fer un estudi retrospectiu en pacients entre 50-89 anys que havien tingut un seguiment radiològic durant els darrers 5 anys (2003-2008). Hi havia pacients amb artrosi i altres control. Van trobar 141 controls i 188 pacients amb artrosi, fent una mostra d'estudi total de 329 participants als quals van intentar entrevistar. Van aconseguir fer-ho amb 80 control i 135 amb artrosi. La entrevista lis preguntava si es manipulaven les mans, durant quant temps ho portava fent, quina mà, quines articulacions, quantes vegades al dia, etc. Després d'estudiar les radiografies, historia, entrevistes... van arribar a la conclusió que manipular-se les mans no sembla ser un factor de risc per patir artrosi.

Bé, sembla que podeu seguir sense por si ho feu.


Comencem pel principi, què és una articulació?

És la unió de dos o més ossos, gràcies a les quals el  nostre cos queda articulat i és possible realitzar moviments. En general, la mobilitat articular proporciona la flexibilitat del cos, gràcies a l'amplitud de moviment de cada articulació.

Encara que vinculem articulació amb moviment, no totes les articulacions són mòbils. Segons el tipus d'unió entre ossos podem trobar:

- Sinartrosi. Els dos ossos queden units per teixit fibrós. Com per exemple, les sutures del crani o les dents. I es caracteritzen per ser immòbils o amb un mínim moviment que els permeti la poca extensibilitat del teixit fibrós.



- Amfiartrosi. La unió es realitza mitjançant teixit cartilaginós, com per exemple a la símfisi del pubis o els discs intervertebrals. Aquestes articulacions són lleugerament mòbils gràcies a la gran hidratació del cartílag i, en el cas del disc intervertebral, del nucli polpós.



- Diartrosi o articulació sinovial. Aquestes són les articulacions més típiques quan parlem de moviments. Els ossos que s'articulen presenten una capa de cartílag hialí que disminueix la fricció i permet els moviments. Aquests extrems ossis queden dins d'una càpsula, la càpsula articular o sinovial que conté líquid sinovial al seu interior. Aquest líquid sinovial o sinòvia lubrifica i nodreix els cartílags articulars.

Doncs bé, quan parlem de sons articulars, els fisiològics i espontanis, ens referim a aquest darrer tipus d'articulacions amb càpsula i líquid al seu interior. Les seves propietats químiques i físiques poden produir aquest so en determinades condicions (és la teoria més estesa), i de les que parlaré a continuació.



Les diartrosi o articulacions sinovials

Les articulacions sinovials es caracteritzen per articular dos o més ossos amb extrems formats per una capa de cartílag hialí que permet el lliscament amb mínima fricció entre les diferents peces. Aquests elements queden dins d'una càpsula articular denominada càpsula sinovial.

Un dels sons patològics típics són les crepitacions o sons de fricció rugosa quan els cartílags articulars s'han modificat per patologia degenerativa o traumàtica. En aquests casos, el moviment, especialment amb càrrega, reprodueixen un so característic.

La càpsula sinovial està formada per una membrana fibrosa externa formada per teixit conjuntiu dens que dona estabilitat a l'articulació. En aquells llocs s'ha de protegir l'articulació, delimitar o dirigir moviments la membrana fibrosa queda reforçada i aleshores descrivim lligaments capsulars. Altres lligament a distància són extracapsulars.

La membrana sinovial és una capa de teixit epitelial formada per sinoviòcits sobre una membrana basal de teixit conjuntiu. Aquestes cèl·lules, no faré distinció dels diferents tipus, produeixen el líquid sinovial, una ultrafiltrat del plasma modificat per les diferents cèl·lules i que té la funció de nodrir, lubricar i proporcionat unes qualitat químiques i físiques per a que es pugui realitzar moviments i càrregues a les articulacions. En el següent apartat em referiré més explícitament a aquest líquid sinovial.



Formant part de les articulacions sinovial trobem tota una sèrie d'annexes articulars com els rodets (amplien la superfície articular), discs i meniscs. Els discs i meniscs amplien la superfície de contacte de l'articulació i la fan més congruents (que encaixin millor). Els discs i meniscs són majoritàriament fibrocartilaginosos i es diferencien en que els primers separen la cavitat en dues cambres, mentre que els meniscs no. A més, aquests elements acostumen a ser parcialment mòbils, pel que han de seguir els mateixos moviments de l'articulació i acomodant-se als moviments dels extrems ossis.

Tot el descrit fins ara fa referència a la part mecànica articular, no obstant, l'articulació també té una funció molt important en el control del to i del moviment a través dels mecanoreceptors que ens proporcionen la propiorecepció i estabilitat mitjançant circuits medul·lars. Però això és un altre tema.

Així com el cartílag articular tenia un soroll patològic característic. Els discs i meniscs també acostumen a fer un típic soroll de ressalt quan són pinçats i desplaçats sobtadament durant el moviment articular, una espècie de "cloc" amb un canvi brusc del mateix moviment de l'articulació.

Mentre aquests sons són continus i es poden reproduir amb el moviment. El so articular quan un es "peta" l'articulació acostuma a no ser reproduïble fins passat un temps, aproximadament 10 minuts. És a dir, hi ha un temps de latència fins que podem torna-ho a fer, en general. Hem de tenir en compte que quan manipulem una mà perquè soni, impliquem més de dotze articulacions als dits trifalàngics i pot ser que soni una altra. Per explicar la teoria més estesa haurem d'aprofundir en la càpsula articular i el líquid sinovial.



El líquid sinovial

El líquid sinovial té un aspecte viscós i clar, semblant a una clara d'ou, d'aquí li ve el nom (syn- amb, -ovium ou). Està produït, en conjunt, pels fibroblasts, sinoviòcits i condròcits per dialització (ultrafiltració que reté les molècules més grans i que es produeix per les diferències de pressions entre el plasma i la cavitat articular) del plasma sanguini amb una aportació important en substàncies amb gran poder lubricant com proteoglucans i, especialment, l'àcid hialurònic (mucopolisacàrid). Per tant, podem trobar elements comuns amb el plasma més els lubricants afegits.


En condicions patològiques es pot extreure una mostra de líquid sinovial mitjançant un procediment anomenat artrocentesi, que consisteix en l'extracció mitjançant una agulla i aspiració amb una xeringa.




Aquest líquid redueix la fricció durant el moviment, lubrifica les articulacions, proporciona nutrients al cartílag (nutrició dels condròcits a partir de la glucosa del líquid sinovial) i esmorteeix els impactes sobre les articulacions. Alguns experiments en gossos han detectat que durant un escalfament previ a una activitat física el líquid sinovial pot augmentar per sobre del 5%, i de retruc la hidratació del cartílag. De fet, hi ha un cicle de compressió (extrusió) - hidratació (absorció). Quan el cartílag rep una càrrega, la compressió fa sortir líquid de les seves cèl·lules cap a la cavitat sinovial i una mica cap a les capes profundes del mateix cartílag. A aquesta fase li segueix, quan hi ha moviment, un cicle d'hidratació (absorció) des de l'entorn quan es retira la càrrega. En termes senzills, és com si jo exprimeixo una esponja dins d'una galleda, quan la estrenyo solta aigua i quan la solto recupera i es rehidrata amb l'aigua que hi ha. Així, el moviment afavoreix aquest cicle i la nutrició del cartílag, si no hi ha excessiva sobrecàrrega. La sobrecàrrega i les posicions mantingudes comprimeixen i deshidraten el cartílag, afavorint la seva degeneració.

Com la resta del plasma, dins del líquid sinovial trobem dissolts gasos (un 15% de mitjana), oxigen, nitrogen i diòxid de carboni (80% del total del gas dissolt), que demostra que aquelles molècules difusibles passen al líquid sinovial. Per exemple, en una persona que li fan ingerir glucosa, la concentració al líquid sinovial incrementa de la mateixa manera que ho fa en sang.

La articulació presenta un pressió per sota de l'atmosfèrica (subatmosfèrica), que es tradueix en un efecte de "succió" dins la càpsula que permet una major estabilitat i contacte entre les superfícies articulars.

Aquests gasos dissolts, per mantenir-se així, depenen de diversos factors com: la seva constant de solubilitat i de la pressió parcial del gas (Llei de Henry dels gasos). Aquest conceptes son claus per entendre el fenomen de la cavitació que incideix sobre els gasos i que és la teoria més acceptada per produir el so característic.



Dissolució dels gasos i efecte cavitació

El el gasos estan dissolts, segons la llei de Henry:

concentració del gas dissolt = pressió parcial que exerceix el gas X constant de solubilitat del gas

A major pressió del gas més dissolt estarà, i a l'inrevés, si disminueix la pressió disminuirà la quantitat de gas dissolt. I quan major agitació hi hagi del líquid, més fàcil és trencar la tensió superficial del líquid i que puguin sortir i entrar.

Veiem uns exemples d'ambdues situacions amb llenguatge senzill. Quan anem a un mercat i comprem una beguda carbonatada, per exemple, no veiem gaires bombolles i quan agafem la botella de plàstic notem que les parets tenen certa tensió. Dins hi ha major pressió que a l'exterior, el que provoca una força per a que el gas estigui dissolt. Quan obrim la botella ens trobem que disminueix la pressió dins i el gas comença a formar bombolles perquè ha disminuït la pressió que el forçava a estar en la dissolució. Tot aquest procés de sortida de gas del líquid pot augmentar per l'agitació, que trenca la tensió superficial del líquid (concepte una mica complicat) i al gas li és més fàcil sortir. A qui no li ha saltat beguda després d'haver estat sacsejada?



Un altre exemple són els submarinistes que utilitzen combinacions de gasos a altes pressions per poder anar sota l'aigua. Segurament haureu sentit allò que han de fer descompressions. Quan estan a certa profunditat la pressió de l'aigua sobre el cos manté els gasos dissolts a la sang, si es puja poc a poc aquests gasos es van eliminant, però si es fa de cop es podrien formar bombolles de gas a la sang i provocar una embòlia gasosa que pot arribar a ser fatal si no es col·loca a la persona en una cambra hiperbàrica (d'alta pressió).

I com afecta això a les articulacions i al soroll? Doncs la pressió dels gasos en una cavitat també pot baixar si augmenta l'espai. Evidentment, 10 persones en una habitació molt petita estan a més "pressió" que si estan en una molt gran. De la mateix manera, la manipulació de l'articulació disten la càpsula articular (augmenta l'espai a la cavitat) i fa disminuir la pressió dins de l'articulació. La disminució de la pressió intraarticular fa que els gasos dissolts a líquid formin sobtadament "bombolles", que produeixen el crac característic per l'efecte de cavitació (de fet, la cavitació seria la producció d'una cavitat amb vapor de gas en comptes de "bombolles").

En les articulacions on es produeix el crac, s'observa una separació brusca de l'articulació. En termes generals, el mateix grau de separació que si es fa de forma progressiva. Figs. 2-4 de l'article Unsworth A, Dowson D, Wright V. 'Cracking joints'. A bioengineering study of cavitation in the metacarpophalangeal joint. Ann. rheum. Dis. 1971;30:348-351




Fins que no torna a recuperar-se la pressió intraarticular i novament una quantitat de gas dissolt, no acostuma a poder produir-se un nou soroll, període refractari (aproximadament uns 20 minuts). Això és el que trobem a la literatura i que s'ha acceptat globalment. (Però...)



Puntualitzacions incisives

Màquina de "fer cracs" de l'article: Unsworth A, Dowson D, Wright V. 'Cracking joints'. A bioengineering study of cavitation in the metacarpophalangeal joint. Ann. rheum. Dis. 1971;30:348-351



En una notícia del 2011 anomenada "A Curmudgeonly clarification of 'cavitation' and a call to correct all cracking content" i escrit per David J. Lauridsen, Jr. (http://www.scq.ubc.ca/a-curmudgeonly-clarification-of-cavitation-and-a-call-to-correct-all-cracking-content/), aquest personatge fa unes quantes incisives puntualitzacions.

Les bombolles dins d'un líquid en una cavitat tancada, per molt que es disminueixi la pressió no exploten com bombolles de sabó o globus d'aire, no poden produir so. Les petites bombolles es poden unir en altres més grans quan disminueix cada cop més la pressió (augmenta la cavitat sinovial), el que no explica tampoc el so. Quan obrim una botella de refresc amb gas, només escoltem la sortida d'aire a pressió i les petites crepitacions del gas quan les bombolles exploten a la superfície.

Aleshores, què? Doncs la càpsula recupera la seva forma, disminueix la cavitat i, per tant, augmenta la pressió intraarticular. Això provoca el col·lapse de les petites bombolles i aquí rau la principal explicació del so en aquest sistema. Així, la cavitació és el so que es produeix quan les bombolles de gas es col·lapsen parcial o totalment de manera sobtada.

Un exemple que exposa és el buit que fan les fulles de l'hèlix dels submarins, provocant bombolles. Aquestes, quan es separen del buit al voltant de l'hèlix es col·lapsen per efecte de la pressió de l'aigua i fan un soroll delator, que es pot sentir a molta distància.

Una de les possibilitats és que passi el següent, sempre segons el senyor Lauridsen. Quan es manipula una articulació, és a dir, es porta més allà del seu rang normal i s'estira la càpsula, es poden formar àrees de diferent pressió a la càpsula articular. Això produeix una sortida del gasos de la dissolució en el líquid en aquelles zones de menor pressió. Hi ha un moment de la manipulació on es perden aquests límits entre les zones de diferent pressió. El líquid sinovial es precipita des de la zona d'alta pressió a la de baixa pressió i això provoca el col·lapse de les bombolles que allà s'ha produït, fent el so característic del Crac.

Donat que s'ha estirat la càpsula, fins que aquesta no torna a poder formar zones de diferent pressió i redueix la seva cavitat fins la grandària norma, no es torna a recuperar la possibilitat de tornar a fer el soroll.

He de dir que aquesta puntualització és d'allò més interessant i que ja s'havia apuntat en l'any 1971, Unsworth A, Dowson D, Wright V. 'Cracking joints'. A bioengineering study of cavitation in the metacarpophalangeal joint. Ann. rheum. Dis. 1971;30:348-351: "En el moment de la formació de la cavitat es crea també una condició inestable, mentre que la pressió en la bombolla és baix, la del líquid circumdant és pròxim a les condicions ambient. A més, la separació de l'articulació esdevé de manera ràpida, produint un flux net cap a les regions de baixa pressió. Això comporta el col·lapse de la fase de vapor a les cavitats (aquesta seria la definició de cavitació per als autors) amb la conseqüent energia alliberada i soroll (crac escoltat externament). El gas remogut durant el període de baixa pressió, tanmateix, retorna a la pressió ambient però no es reabsorbeix fins als 20 o 30 minuts. Aquest gas és clarament visible a la radiografia, particularment en la extensió de l'articulació però no és el responsable de produir el crac; és una conseqüència del fenomen del crac".


dilluns, 24 de setembre del 2012

Facebook Anatòmic

Anatòmic ja té Facebook:
https://www.facebook.com/anatomic.cat

En aquest facebook podràs trobar casos clínics, informació sobre les ciències de la salut, articles de diaris, curiositats, formacions i tota una sèrie de materials que us poden ser d'interès.

A més, la web http://www.anatomic.cat està en fase de construcció i en breu volem que engegui amb apunts d'anatomia en català per a tots els estudiants o persones interessades.

Aviat publicarem més articles en aquest bloc. I ja sabeu, qualsevol aportació serà benvinguda.

Gràcies
Àlex Merí

dijous, 13 de setembre del 2012

Seminaris de formació tardor 2012

Aquí teniu la oferta formativa en teràpies per a qui pugui interessar:

- Principis i pràctica de les tècniques d'estirament (27-28 octubre 2012)
- Principis i pràctica de l'entrenament propioceptiu (17-18 novembre 2012)
- El complex abdominopelvià. Relació entre vísceres, músculs i moviment (15-16 de desembre 2012)

A preus molt assequibles:







dimarts, 7 d’agost del 2012

Kinesio taping en el tractament i prevenció de lesions esportives: un metaanàlisi sobre les evidències de la seva efectivitat

En aquests moments disposem del resum de l'article publicat al MEDLINE i a la revista Sports Medicine, febrer 2012. En quan disposi de l'article podré ampliar aquesta informació.


El Kinesio tape (KT) és una cinta terapèutica elàstica utilitzada per al tractament de lesions esportives i una varietat d’altres trastorns. El quiropràctic, Dr. Kenso Kase, va desenvolupar les tècniques d’embenatge KT als anys 70. S’afirma que el KT dona suport a articulacions i músculs lesionats i ajuda a alliberar el dolor mitjançant l’aixecament de la pell i permet una millora del flux sanguini i limfàtic. La fama del KT va augmentar després que es va donar cinta a 58 països per a que poguessin utilitzar-la durant els Jocs Olímpics del 2008, i va ser vista a atletes d’alt rendiment.  Els professionals es pregunten si haurien de fer servir el KT en comptes d’altres embenatges elàstics adhesius.

L’objectiu d’aquesta revisió va ser avaluar, utilitzant un metaanàlisi, la efectivitat del KT en el tractament i prevenció de lesions esportives. Les bases de dades electròniques inclouen SPORTDiscus, Scopus, MEDLINE, ScienceDirect i pàgines web de medicina esportiva on es va fer una cerca amb les paraules “kinesio taping/tape”.

De 97 articles, deu van complir els criteris d’inclusió (article que presentava dades sobre l’efecte del KT sobre l’aparell musculesquelètic i hi havia grup control) i van ser seleccionats per al metaanàlisi. Inferències basades en magnituds van ser utilitzades per avaluar el valor clínic dels resultats positius reportats als estudis.

Només dos estudis van investigar lesions relacionades amb l’esport (pinçament d’espatlla), i només un d’aquests incloïa atletes lesionats.

Els estudis que donaven suport a resultats musculesquelètics en participants sans van ser inclosos sobre la base que aquests resultats podrien tenir implicacions en la prevenció de lesions esportives.

La eficàcia del KT en l’alleugeriment del dolor va ser trivial, donat que no havia resultats clínicament importants.

Hi ha resultats inconsistents sobre l'amplitud de moviment, només amb dos petits resultats beneficiosos observats en dos estudis, però resultats trivials en altres dos estudis amb nombroses mesures articulars.

 Hi ha un possible efecte beneficiós per a la propiocepció en relació a corregir l'error en la sensació de la força de prensió (“grip force sense error”), però sense resultats positius a la propiocepció del turmell.

Set resultats que podria ser beneficiós en relació amb la força, encara que hi havia nombroses troballes trivials sobre el punt de màxima potència al quàdriceps i als isquiocrurals, i mesures de força de prensió.

El KT tindria alguns efectes substancials sobre l’activitat muscular, però encara no està clar si aquest canvis són beneficiosos o perjudicials.

En conclusió, hi ha una petita evidència que dona suport a l’ús del KT sobre altres tipus d’embenatges elàstics en el tractament o prevenció de lesions esportives. El KT podria tenir un petit paper beneficiós en la millora de la força i amplitud de moviment en certes cohorts amb lesions i correcció de l'error del sentit de la força (“force sense error”) comparat amb altres embenatges, però calen més estudis per confirmar aquestes troballes.

La quantitat de estudis de casos i el suport anecdòtic al KT necessitaran de recerca experimental ben dissenyada, particularment la que fa referència a les lesions esportives, perquè els professionals puguin estar segurs que és beneficiós per al seus atletes.

Williams S, Whatman C, Hume PA, SheerinK. Kinesiotaping in treatment and preventions of sports injuties: a meta-analysis of the evidence for its effectiveness. Sports Med. 2012 Feb 1;42(2):153-64


L’evidència del massatge i teràpia de contacte en nadons

Resum realitzar per Aida Mollar.



L’any 1990 al Touch Research Institute de Miami es van desenvolupar diversos estudis relacionats amb el massatge per al tractament amb nounats. Aquests estudis consideraven que les llums, sorolls i alarmes dels equips de control són factors ambientals estressants per als nadons i que l’eliminació d’aquest estrès, mitjançant tècniques de massatge, podria ajudar al seu desenvolupament.

No hi havia unes regles fixes de com havia de ser aquest massatge, però tots els estudis van fer servir unes pautes base alhora de dur-lo a terme: cada dia s’aplicaven 45 minuts de massatge als nadons, repartits en tres tongades de 15 minuts al llarg del dia. Cada massatge de 15 minuts es feia una hora després d’haver menjat per evitar vòmits. Aquests 15 minuts es dividien en 5 minuts inicials d’estimulació tàctil, on el nen està primer en decúbit pro i després en decúbit lateral i se li apliquen copets amb el palmell de la mà per tot el cos; 5 minuts més de cinestèsia de totes les articulacions, i 5 minuts finals d’estimulació tàctil de nou. Aquest procediment pot estar executat tant per un professional com per els mateixos pares, amb la possibilitat d’aturar el procediment en cas que el nen plorés molt o tingués la necessitat de defecar o orinar.

Aquest massatge es pot fer amb o sense lubricant. En general, els olis el què fan és que els nadons estiguin més alerta i milloren la fricció del massatge. Però comparant els diferents olis utilitzats, s’ha vist que els olis de coco han resultat una millora més eficaç en el augment de pes, i que els olis de sèsam van millorar en els paràmetres antropomètrics.

El massatge ha resultat ser beneficiós per a la estimulació del sistema circulatori i gastrointestinal, per al guany de pes del nen, reduir l’estrès, per a un millor desenvolupament neurològic, neuromotor, per a millora del son i també per a estimular un millor lligam entre pares i fill. Si afegim la utilització d’olis afavoreix la hidratació de la pell, la presència de lípids a la superfície i fa la funció de barrera menys permeable i termoreguladora. A més, l’absorció d’àcids grassos millora la nutrició i el creixement somàtic.

Tot i els seus efectes beneficiosos, cal tenir en compte que les teràpies de massatges estan contraindicades en aquells nens prematurs que estan inestables o malalts, ja que hi ha com a política l’exigència del mínim contacte possible per, així, evitar infeccions.

Així que podem dir, a grans trets, que tot i que els beneficis a llarg termini no estan del tot definits, la pràctica de massatges es considera una teràpia segura si s’aplica adequadament i beneficiosa per al desenvolupament dels nadons prematurs, sense tenir efectes adversos significatius.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Effectiveness of massage therapy for subacute low- back pain: a randomized controlled trial

Resum realitzat per Laura Mendez.


En aquest estudi es valora l’efectivitat del massatge en el dolor lumbar subagut.

Es fa amb una mostra de 107 pacients, dels quals un 85% realitzarà el tractament i el seu seguiment.

Els pacients es divideixen aleatòriament en quatre grups:

  • teràpia de massatge integral (n=25), en el qual es realitzen friccions, trigger points i massatge neuromuscular durant 30-35 min
  • manipulació del teixit tou (n=25) en el qual es realitza el mateix que en el anterior però afegint exercicis d’estiraments, d’exercicis d’enfortiment en general i de mobilitat (caminar, nedar o fer exercicis aeròbics)
  • exercicis terapèutics i d’educació postural (n=22) durant 15-20 min
  • grup de placebo amb infraroig durant 20 min.


Tots realitzen 6 tractaments durant 1 mes, el seguiment es fa mitjançant CDR (Qüestionari de discapacitat de Roland), IPP i PRI (Qüestionari de dolor McGill i el índex de l’estat d’ansietat) i amb Schober (rang de moviment lumbar).

Els resultats obtinguts afirmen que tan la qualitat com d’intensitat es menor al grup de massatge que a la resta un cop complert el tractament. Al fer el seguiment un mes més tard el 63% del primer grup no informa de dolor en comparació al 27% del segon , el 14% del tercer i el 0% del quart.

Preyde M. Effectiveness of massage therapy for subacute low- back pain: a randomized controlled trial. CMAJ. 2000 Jun27;162(13):1815-20

Effects and predictors of shoulders muscle massatge for patients with posterior shoulder tightness



Resum realitzat per Xavier Guiu.


Aquest estudi clínic s’ha realitzat a 60 pacients els quals tenen una rigidesa situada a la part posterior dels hombros per tal de valorar l’eficàcia de la mobilització, estirament i massatge com ha mètode de tractament. Els símptomes dels pacients estan vinculats amb una disminució  del rang de moviment, una tensió muscular o una dificultat per la realització d’una rotació interna per part de l’articulació glenohumeral.

Els participants que han realitzat l’estudi tenien una mitjana d’edat de 54 anys i estaven compresos entre un grup de 43 dones i 17 homes. Aquests van ser distribuïts aleatòriament en un grup de massatge i un de control en els quals el tractament tenia un requisit de dos dies setmanals durant 4 setmanes. El grup de massatge rebien rodaments i amassaments sobre els múscul deltoides porció posterior, infraespinos i rodo menor durant un període de 18 minuts. El grup de control  se’ls aplicava una llum per contacte (placebo) en aquests músculs durant 10 minuts.

Després de les 4 setmanes s’observa que les persones del grup de massatge tenen una major recuperació de la rigidesa dels hombros respecte el grup de control. També s’ha observat que el massatge actua de millor manera per  a disminuir la tensió muscular que per a recuperar rang de moviment.

Yang JL, Chen SY, Hsieh, Lin JJ. Effects and predictors of shoulder muscle massage for patients with posterior shoulder tightness. BMC Musculoskelet Disord. 2012 Mar 27;13:46

(també podeu veure un altre resum d'aquest article aquí)

diumenge, 29 de juliol del 2012

La reducció de la migranya aguda seguit d’un massatge i manipulació cervical


Resum realitzat per Albert Parra.

En aquest article escrit per Noudeh YJ, Vatankhah N i Baradaran HR volen demostrar l’eficàcia del massatge i la manipulació cervical davant de migranyes de caràcter agut, per tal de reduir l’ús de fàrmacs, el cost dels tractaments i afirmar l’hipòtesi plantejada per Moskowitz: hipòtesis neurovascular i l’importància de la substancia periacueductal en la inhibició del dolor. L’estudi es va realitzar a un grup de deu persones amb una edat compresa entre els 18 i 65 anys que van acceptar un tractament de consentiment informat.

A l’inici del tractament, l’especialista que va dur a terme la teràpia va diferenciar entre migranya amb aura i migranya sense aura. Els pacients a tractar se’ls va valorar el dolor amb una escala EVA.


El tractament consistia en un massatge i un estovament en la regió cervical i cintura escapular amb la posterior manipulació de la columna cervical i toràcica de C7 a T3.


El massatge es va realitzar sobre els músculs trapezi, supraespinòs i laterals del coll, utilitzant la tècnica de pressió, amassament i estirament per inhibició reciproca.


Per la manipulació de la columna, es van utilitzar unes tècniques semblants a la quiropràctica però amb algunes diferencies de la posició i manipulació.

Un cop finalitzat el tractament de 5 minuts de duració per pacient, es registraven les avaluacións del dolor just després del massatge i la manipulació i una hora després, a més d’una avaluació de la satisfacció i dels possibles efectes secundaris de la manipulació.

Els resultats van ser totalment positius. Els pacients no van patir efectes secundaris després del tractament ni una hora després. La valoració del tractament va ser molt bona, els pacients no van tenir limitacions en la flexió i extensió de coll i tots ells van presentar una disminució del dolor de l’escala EVA.

Només 4 pacients van sol·licitar la demanda de drogues per calmar la migranya restant i majoritàriament degut a marejos d’abans del tractament o per una migranya de valors alts.


Gracies aquest estudi la manipulació i massatge cervical ha donat resultats favorables com a tractament profilàctic per la migranya.


Els resultats van ser:







Noudeh YJ, Vatankhah N, Baradaran HR. Reduction of current migraine headache pain following neck massage and spinal manipulation. Int J Ther Massage Bodywork [revista a internet]. 2012 Març [citat 19 juliol 2012]; Vol. 5 :[aprox. 8 p.] . Disponible a : http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/
PMC3312646/?tool=pubmed

Benvinguda


Aquest bloc neix amb la intenció de difondre informació vinculada amb les àrees de coneixement de ciències de la salut.

Aquí podreu trobar resums, comentaris a articles realitzats per estudiants i col·laboradors, notícies d’interès, pàgines web útils per a l’estudi, recursos electrònics, formacions, etc.

Espero que pugui ser una eina interessant per poder ampliar els coneixements i la passió per aquestes disciplines.

Àlex Merí

Randomized Trial of Therapeutic Massage for Chronic Neck Pain

Resum realitzat per Montse Serra.


L’objectiu principal de l’estudi aleatoritzat era avaluar i comparar l’eficàcia i la seguretat que proporciona un massatge vs. un llibre d’auto-cura per al dolor crònic del coll.

Es va agafar una mostra aleatòria de 64 pacients (20-64 anys) amb dolor crònic en el coll. Es va dividir en dos grups: un grup rebia 10 sessions de massatge en un total de 10 setmanes i l’altre va seguir el procés d’auto-cura d’un llibre, també durant 10 setmanes. El llibre és "What to Do for a Pain in the Neck" (Què fer per al mal de coll) de Jerome Schofferman, MD. Aquest llibre incloïa informació de les possibles causes del dolor, exercicis recomanats, el tractament convencional junt amb teràpies complementàries pel dolor, etc.

Es va fer un seguiment dels participants a les 4 setmanes, 10 setmanes i a les 26 setmanes. Les principals variables per valorar van ser els símptomes i la disfunció o incapacitat del coll (sistema de mesura: Índex de Discapacitat Cervical – NDI –).

A les 10 setmanes es va registrar una millora significativa en el valor basal dels símptomes, juntament amb una millora de la disfunció (segons NDI) en els pacients que rebien massatges terapèutics. Però a les 26 setmanes registraven, igualment una millora de la funcionalitat del coll, però no en els símptomes dels participants del grup de massatges. És a dir, sols es va mostrar una diferència significativa en la NDI i els símptomes a les 4 i 10 setmanes, però passades 26 setmanes la simptomatologia retornava a l’estat basal i no hi havia evidències significatives d’un benefici a llarg termini.

Les diferències més significatives entre ambdós grups van esdevenir a les 10 setmanes d’aplicar les formes de tractament. Tampoc es van registrar cap tipus de reacció adversa moderada o greu, però sí es van detectar reaccions adverses lleus en 9 participants.

Tot i les limitacions d’aconseguir una millora inferior a un any, l’estudi demostra que el massatge terapèutic és útil per disminuir el dolor en el coll i la seva disfunció. Per tant, l’estudi suggereix que el massatge terapèutic, aplicat adequadament, pot donar resultats beneficiosos en persones amb dolor crònic del coll a un curt termini. Però tot i així, són necessaris altres estudis per corroborar els resultats obtinguts tant a curt com, sobretot, a llarg termini (període de seguiment llarg). I proposa la idea de realitzar més estudis per optimitzar un tractament (dosis, freqüència, duració, dispositius...) adequat per tal de perllongar els beneficis del massatge terapèutic.


Criteris excloents:

- Dolor de coll per causa no-mecànica
      • càncer metastàsic
      • vèrtebres fracturades
      • estenosi espinal
- Cervicàlgies complexes
      • radiculopatia cervical (16%)
      • accident de tràfic últims 3 mesos
- Condicions mentals/psíquiques inestables o demència
- Dolor lleu de coll o inferior a 12 setmanes (18%)
- Rebien altres tractaments pel dolor (apart dels medicaments)
- Rebre altra tipus de massatge al coll en l’últim any (14%)

Tècniques de massatge utilitzades. Musculatura del coll, espatlla (sobretot trapezi), pectorals i manegot dels rotadors.
  • Amassaments
  • Friccions
  • Lliscament ("deslizamiento")
  • Traccions
  • Teràpia de punts gatell

Sistemes d’auto-cura:

  • Estiraments
  • Coneixement del cos
  • Augmentar la ingesta d’aigua

Sherman KJ, Cherkin DC, Hawkes RJ, Miglioretti DL, Deyo RA. Randomized trial of therapeutic massage for chronic neck pain. Clin J Pain. 2009 Mar-Apr;25(3):233-8.


Aromaterapia y masajes para el alivio sintomático de los pacientes oncológicos.

Resumen realizado por Juani Martínez.


El objetivo de esta revisión es evaluar las pruebas de efectividad de la aromaterapia y el masaje en la mejora de los síntomas físicos (dolor, fatiga, estreñimiento, náuseas, vómitos, etc.) y psicológicos (ansiedad, depresión) de los pacientes oncológicos.

Se buscaron ensayos controlados aleatorios y estudios controlados del tipo antes y después. El tipo de participantes de estos estudios eran adultos y niños con diagnóstico de cáncer que recibieron atención en todos los ámbitos de atención sanitaria y atención comunitaria. Para esta revisión, era necesario que las terapias de masaje incluyeran manipulación tisular, por lo que se excluyeron terapias de tacto (acupresión, reflexología, etc.). La aromaterapia se definió como el uso de aceites esenciales. Se midieron los niveles informados por los pacientes de los índices físico y psicológico del trastorno sintomático y de la calidad de vida (mediante la utilización de herramientas de evaluación válidas y confiables).

La estrategia de búsqueda identificó 1435 referencias, de las cuales 10 cumplieron todos los criterios de inclusión. Estos diez informes representaron ocho ensayos controlados aleatorios. Seis de ellos compararon una intervención de masajes con un control sin masajes. Los dos restantes compararon un grupo de masaje aromaterapéutico con un grupo de masaje con aceite de base. Todos los ensayos evaluaron a los pacientes antes y después de la intervención o del período control.

La intervención varia en duración, profesional que la aplica, técnicas aplicadas y zonas donde se aplica.

Resultados
El efecto más consistente del masaje o del masaje aromaterapéutico fue para la ansiedad. Cuatro ensayos que medían la ansiedad detectaron una reducción en este síntoma después de la intervención.

Sobre los efectos para la depresión, de tres ensayos que la evaluaron solo uno encontró diferencias significativas en este síntoma.


En tres estudios se utilizaron escalas que miden la calidad de vida o los trastornos asociados a los síntomas. El primero observó que los trastornos sintomáticos mejoraban sólo para el grupo de masaje, el segundo detectó una mejoría en la calidad de vida para el grupo de masaje con aceite de base y el tercero no detectó cambios en la calidad de vida.

Respecto a síntomas físicos como dolor y náuseas, tres estudios encontraron una reducción del dolor después de la intervención. Dos estudios evaluaron las náuseas y encontraron mejoras significativas después de la intervención pero no una reducción significativa después del período control.

Dificultades metodológicas
Los tamaños de las muestras fueron pequeños en la mayoría de los ensayos. La mayoría incluyó detalles de los masajes pero no se sabe si las variaciones en el estilo del masaje entre los estudios podrían afectar los resultados. Los dos estudios que utilizaron aceites esenciales usaron diferentes aceites y por lo tanto no se sabe si los resultados dispares podrían deberse a los aceites esenciales elegidos o a las propiedades generales de la aromaterapia. Todas las evaluaciones se hicieron en un plazo corto con lo que no se conoce el resultado a largo plazo.





Fellowes D, Barnes K, Wilkinson S. Aromaterapia y masajes para el alivio sintomático de los pacientes oncológicos. Reproducción de una revisión Cochrane, traducida y publicada en La Biblioteca Cochrane Plus, 2005, Número 3

Chiropractic management of myofascial trigger points and myofascial pain syndrome: a systematic review of the literature

Resum realitzat per Núria Mendez.



El síndrome de dolor miofascial (MPS) i els punts gallet miofascials (PGM) són dos aspectes importants de l'aparell locomotor. El propòsit d'aquest estudi va ser revisar els procediments dels tractament més utilitzades en quiropràctica per a la MPS i els PGM. En el camp dels MPS, la quiropràctica és generalment considerada com una de les tècniques complementàries i alternatives mèdiques (CAM) en el tractament del dolor miofascial i PG.

MètodesLa Comissió Científica del Consell relativa a les directrius i paràmetres de la pràctica de quiropràctica (CCGPP) va ser l’encarregada de la síntesi de la literatura trobada, per avaluar i informar sobre l'evidència en la cura quiropràctica. Els estudis van ser seleccionats per la rellevància, utilitzant l’Escala d'Oxford i l'escocesa Xarxa Intercol·legial de Principis del sistema de qualificació.

Resultats.
1. RTCs de Teràpia manual, la palpació manual i algometria. Hi ha evidència que recolza el tractament de la manipulació osteopàtica i compressió isquèmica immediata en el PGM, però requereix més investigació per trobar proves que alleugereixin el dolor a llarg termini.

2. Critiques de les Teràpies manuals: hi ha una discordança entre l’ús i el tipus de teràpies manuals en el tractament dels PG en la literatura publicada. Hi ha evidència moderadament forta per l'ús d'algunes teràpies manuals en l’alleujament immediata del dolor dels PG; i proves limitades per recolzar l'ús de teràpies manuals per tractaments més prolongats en la gestió dels PG i MPS.

3.Teràpies conservadores i complementària / alternativa: Algunes de les teràpies que es van estudiar son aquestes:

  • Làser: es va trobar evidència en la seva eficàcia a curt termini. El tipus, dosi i freqüència dels tractaments requereixen una investigació addicional.
  • TENS: No hi ha evidència sòlida,que sigui eficaç en l'alleugeriment immediat dels PG.
  • Existeixen proves limitades sobre l'efectivitat d'altres formes d'electroteràpia: freqüència d’estimulació neuronal modulada (FREMS), estimulació d’alt voltatge galvànic (HVGS), estimulació elèctrica muscular (EMS), i la interferencial actual (CFI).
  • Imants: Hi ha alguna evidència que demostra que poden ser eficaços en el tractament de PGA i MPS.
  • Acupuntura: hi ha evidència en que l'acupuntura profunda dels PG és eficaç en el tractament del dolor miofascial per a un màxim de 3 mesos.

ConclusióEn les aplicacions pràctiques, es van trobar evidències en que les teràpies manuals són útils a
curt termini per l'alleujament del dolor PRT i el làser i l'acupuntura són útils en l'alleujament a curt i llarg termini de la MPS.


Vernon H, Schneider M. Chiropractic management of myofascial trigger points and myofascial pain syndrome: a systematic review of the literature. J Manipulative Physiol Ther. 2009 Jan;32(1):14-24.




Els canvis en els símptomes de disfunció en l'articulació temporomandibular després del massatge terapèutic: cas clínic


Resum realitzat per Guillem Josep.

ResumL’objectiu d’aquest cas clínic va ser descriure els canvis produïts pel massatge terapèutic aplicat a una jove de 26 anys amb disfunció en l’articulació temporomandibular.

SímptomesEls símptomes eren dolor, disminució del rang de moviment “ROM” i crepitacions, tots ells
associats amb l’estrés emocional i el bruxisme.

ObjectiusDisminuir el dolor, augmentar el rang de moviment “ROM”, disminuir la tensió muscular i les
resticcions al coll i als músculs facials, disminuir l’estrés.

TractamentEl tractament es va realitzar durant 5 setmanes, realitzant 2 sessions setmanals de 45 minuts cadascuna amb diferents aplicacions. Amb una avaluació inicial, una intermitja a les 2 setmanes i una final. Paral·lelament es va establir un pla terapèutic domiciliari perquè la pacient fes de forma autònoma.

Tècniques aplicades.

  • Massatge intra-oral (1 sessió setmanal): massatge amb pinça, el dit polze (extern) sobre el masseter, el dit índex (intern) sobre el pterigoide. Aplicar series de 5 de mitjana per múscul, fent pressions de vuit segons i alliberant dos.
  • Massatge miofascial de coll i pit ( 1 sessió setmanal): aplicació en els músculs trapezi fibres descendents, esternoclidomastoïdal, erector i pectoral major.
  • Massatges digitals i alliberaments dels punts gallet als músculs del coll ajudant a alleugerir el dolor, augmentant el flux sanguini i la secreció d’endorfines ideals per disminuir l’estrés.
  • Aromateràpia durant el massatge facial i Shiatsu.
  • Pla terapèutic domiciliari: ingerir aliments tous, aplicació de gel, automassatge i hidroteràpia.


ResultatsEls resultats a les 5 setmanes de tractament van ser positius: disminuint el dolor de 7/10 a 3/10, millorant les desviacions de la mandíbula, disminuint la hipertonia, augmentant el rang de moviment “ROM” en 0,7 cm., disminuït la crepitació, disminuït de forma important l’estrés i permetent que la pacient pogués realitzar les activitats bàsiques diàries amb normalitat.

ConclusióTot i que el resultat final és satisfactori, caldria obtenir una major evidència científica amb un

major nombre de casos clínics per afirmar que es tracte d’un tractament efectiu.

Citació bibliogràficaPierson M. Changes in temporomandibular joint dysfunction symptoms following massage therapy: a case report. Int J Ther Massage Bodywork. 2011; 4 (4): 37 – 47. [citado 2011 dic 31]

dissabte, 28 de juliol del 2012

Massage Therapy for Osteoarthritis of the Knee: A Randomized Dose-Finding Trial

Resumen realizado por Sergi Rodríguez.


El artículo muestra el inicio o la base de una futura investigación en la que se corrobora la validez del masaje en casos de osteoartritis de rodilla, aplicado en diferentes zonas corporales. Los objetivos principales de este estudio es aumentar el rango de movimiento, disminuir el dolor y devolver la funcionalidad a la persona. Para llevar a cabo la investigación, se escogieron adultos al azar con artrosis que fueron evaluados durante 24 semanas. Sin embargo, más adelante se volvió a hacer un estudio mediante otros criterios de elección de
pacientes.

A los pacientes les resulta más agradable ser objeto de terapias de masaje ya que mejoran relativamente sus síntomas (especialmente el dolor) e huyen de la medicación y la cirugía, causantes de debilidad muscular, falta de energía y disfuncionalidad. Sólo un pequeño grupo de investigación explora la eficacia del masaje para la OA de rodilla a pesar de que no se han encontrado todavía datos científicos para la dosis correcta de masaje. A partir de aquí, se realiza un tratamiento con el objetivo de saber cuál es la dosis óptima, no sólo con el fin de mejorar la calidad de vida de estos enfermos, sino también para disminuir los costes. Durante este tratamiento se eligieron pacientes delimitados por ciertos parámetros: afectación bilateral de la rodilla, pacientes sujetos con medicación estable y exclusión por distintas enfermedades. Se hizo un largo
proceso de inscripción donde se trataron 4 grupos. El grupo 1 fue tratado con masajes de 20 minutos por semana durante ocho semanas, el grupo 2 con masajes de 30 minutos dos veces por semana durante las primeras 4 semanas y después masajes de 30 minutos una vez por semana durante las cuatro restantes, el grupo 3 con masajes de 60 minutos una vez por semana durante las ocho semanas y el grupo cuatro 60 minutos dos veces por semana durante cuatro semanas.

Las técnicas aplicadas para el tratamiento son las del masaje clásico, siguiendo el protocolo de masaje manual. La aplicación del masaje se ejerce en diferentes en diferentes regiones del cuerpo.

El sistema que utilizaron estos investigadores para conocer lo más exhaustivamente la progresión fue la medición dosis-respuesta en el menor tiempo posible, es decir, en 8 semanas. Como resultados, el grupo 1 recibió mejores resultados que los demás, así como el grupo 3 y 4. Por lo tanto, llegaron a la conclusión que con la aplicación de más minutos por masaje durante la semana mayor será el progreso a corto plazo. Sin embargo, el grupo número uno no fue capaz de superar una prueba que consisitía en mejorar el tiempo al caminar unos 15 metros.

Una vez realizado el tratamiento, los pacientes volvieron a tener ciertos síntomas que tuvieron antes de iniciarlo. Por lo tanto, se cree que una dosis de mantenimiento periódico de masaje podría ayudar a mantener los efectos beneficiosos a largo plazo. Se plantean hacer más pruebas para ver más diferencias, comparar el masaje sueco, etc.


Como conclusión, el masaje de 60 minutos supera al de 30 minutos y, de alguna manera, se muestra su eficacia (aunque sin validez científica). Este estudio podría ser el inicio o punto de partida para futuros estudios para avanzar respecto a esta patología.


Perlman AI, Ali A, Njike VY, Hom D, Davidi A, Gould-Fogerite S, Milak C, Katz DL. assage Therapy for Osteoarthritis of the Knee: A Randomized Dose-Finding Trial. PLoS One. 2012;7(2):e30248. Epub 2012 Feb 8.

Manual lymphatic drainage therapy in patients with breast cancer related lymphoedema


Resum realitzat per Aroia Marcotegui.

L’objectiu d’aquest article és analitzar l’eficàcia del drenatge limfàtic manual al tractament del limfedema desprès d’una mastectomia, amb la finalitat de reduir el volum del limfedema i avaluar la millora de la simptomatologia concomitant.

Avui en dia el càncer de mama és la neoplàsia maligna més freqüent en dones. Cursa amb una incidència de 34 – 44 casos nous per cada 100.000 dones /any. S’ha vist que el 25% de les pacients amb càncer de mama desenvolupen limfedema desprès del tractament de càncer.

Per comprovar l’eficàcia del drenatge s’han comparat dos grups amb el mateix nombre de persones a cadascun. A un grup no se li ha aplicat el drenatge i se li ha fet un tractament estàndard, mentre que a l’altre grup se li ha aplicat el drenatge limfàtic.

El limfedema és una acumulació de limfa als espais intersticials, principalment als teixits subcutanis greixosos. Aquest augment de limfa és causat per un defecte al sistema limfàtic. Es caracteritza per un augment anormal de proteïnes del teixit, edema, inflamació crònica i fibrosis. El procés del limfedema s’ha separat en tres etapes. Una primera etapa en la que es presenten picadures i es considera reversible. En aquesta etapa algunes dones no presenten cap dels signes típics del limfedema. La segona etapa mostra un aspecte musculós, fibrós i es considera irreversible. Finalment a la tercera etapa, de difícil aparició, la zona endurida es torna cartilaginosa i apareixen excrescències papil·lomatoses i hiperqueratosis de la pell.

Per altre banda el DLM (drenatge limfàtic manual) és una tècnica que consisteix en fer massatge a la superfície de la pell únicament seguint el trajecte de les vies limfàtiques anatòmiques del cos. Una sessió de drenatge limfàtic manual s’inicia al centre del coll i el tronc, per tal de netejar les vies limfàtiques principals, fet que facilita el drenatge del braç. A diferència d’altres tipus de massatge, el DLM no produeix ni rubor, ni dolor i no té cap efecte estimulant.

El massatge es realitza de manera descendent per facilitar el flux de la limfa de les àrees afectades en direcció a les no afectades. Les sessions solen durar entre 45 i 60 minuts i es realitza generalment un cop al dia quatre o cinc cops a la setmana, durant dues o quatre setmanes.

A l’hora de realitzar l’experiment es va agafar una mostra de 58 pacients de sexe femení, les quals han patit càncer de mama i una posterior mastectomia. Totes presenten limfedema.

S’han creat dos grups de 20 dones cadascun. Un anomenat Grup Control al qual se li ha aplicant un tractament estàndard (manteniment de la pell, l’exercici i la compressió, embenats durant un mes i posteriorment peces de vestir que produeixin cap tipus de compressió), i un grup experimental al qual se li ha aplicat el mateix tractament estàndard més la realització del drenatge limfàtic manual.

El tractament d’ambdós grups ha durat 6 mesos i s’ha fet un seguiment al primer, tercer i sisè mes.


Finalment en el grup control s’ha reduït el volum de l’edema un 5%, mentre que en el grup experimental s’ha reduït el volum un 25%.


López M, Hernández MA, Avendaño C, Rodríguez F, Martínez H. Manual lymphatic drainage therapy in patients with breast cancer related lymphoedema. BMC Cancer. 2011; 11:94

Massatge a nens sota transplantament de cèl·lules hematopoètiques: un estudi qualitatiu

Resum realitzat per Miriam Guirao.


1. Introducció:

  • L’article situa les arrels del massatge terapèutic en la medicina xina i com es va professionalitzant durant el segle XX.
  • Parla sobre els beneficis del massatge (combinen el massatge suec amb la acupressió) en adults i nens amb càncer.
  • És un estudi amb un mètode mixt (qualitatiu) “Randomized Controlled Pilot Study”

2. Mètodes:

  • 3 sessions per setmana a nens hospitalitzats (10-30 min) ensenyen als pares les localitzacions i indicacions per tal que puguin aplicar-lo ells.
  • Els massatgistes tenen 10 anys d’experiència reben una formació amb l’equip de recerca.
  • Depen de les necessitats canvien les pressions, àrees del cos...
  • Els massatgistes prenen anotacions, entrevistes amb pares i seguiment telefònic (amb preguntes obertes).
  • Participants: 23 nens parla anglesa de 5-18 anys, en la unitat de trasplantament 12 mesos, porta doble i alt nivell de precaució infecciosa. (15 intervenció/7 control)
  • Patologies com càncer, síndromes immunodeficients, insuficiència medul·la òssia.

3. Resultats

  • Percepció dels pares dels beneficis massatge al pacient: alleugeriment de símptomes, relax, predisposició a dormir, tractament fora rutina hospitalària, control del pacient per acceptar el tractament
  • Efectes del massatge en pares i dinàmica familiar: millora la figura dels pares com a cuidadors.
  • Impacte del massatge en la hospitalització:varia segons els períodes d’agudització.

4. Discussió:

  • Com el massatge pot ajudar a alleugerar el disestrés de pacients i cuidadors
  • Els resultats concorden amb les recerques prèvies sobre que el massatge alleugera els símptomes físics associats al càncer.
  • No per tots els pacients el massatge es rebut com a plaent o relaxant (no en períodes d’agudització o vergonya...)
  • Limits: estudi petit i sense dades directes dels pacients.

5. Conclusions:

  • L’estudi sugereix que el massatge per part del pares i els massatgistes redueix el patiment associat al trasplantament de cèl·lules hematopoiètiques millorant els símptomes, connexió entre fills i pares, alleugera l’aïllament...
  • L’aplicació en del massatge necessita suport familiar, flexibilitat del massatgista, coordinació amb les rutines clíniques i afinitat amb qui rep i qui proporciona el massatge.
Mehling WE, Lown EA, Dvorak CC, Cowan MJ, Horn BN, Dunn EA, Acree M, Abrams DI, Hecht FM. Hematopoietic cell transplant and use of massage for improved symptom management: results from a pilot randomized control trial. Evi Based Complement Alternat Med. 2012; 2012:450150. Epub 2012 Feb 9.

The role of Massage in Sports Performance and Rehabilitation: Current Evidence and Future Direction. Per Alba Herrera

Resum realitzat per Alba Herrera.

El massatge esportiu és el conjunt de tècniques que s’utilitzen en l’esportista per ajudar en la recuperació o tractar una patologia. Les tècniques més comuns són els frecs profunds (effleurage), els amassaments (pétrissage) i les friccions profundes transverses.

En el mon de l’esport s’utilitza per a la recuperació de l’atleta després d’un exercici intens o com a opció de tractament durant la rehabilitació. També es suggereix utilitzar-lo per a la preparació de l’atleta de cara a la competició o per a millorar el seu rendiment esportiu, entre d’altres, encara que la seva eficàcia es qüestionable.

Aquestes son les diferents bases de dades on s’ha cercat la bibliografia que apareix a la revisió: Medline, CINAHL, PsycINFO, Cochrane i SPORTDiscus.

L’objectiu de la classificació dels articles en el pre-esdeveniment (escalfament i estat psicològic), el rendiment esportiu, la recuperació de l’exercici i de la competició i el tractament de les lesions esportives, és abastar l’efecte del massatge en totes les fases de la competició esportiva.

Tot i que el massatge s’ha utilitzat com a tractament durant segles no hi ha evidències científiques que corroborin la seva eficàcia ni de que ajudi a incrementar el rendiment de l’esportista. Tampoc es mostren evidències del seu efecte en DOMS.

Hi ha evidencies indirectes que indiquen que produeix una millora a nivell psicològic. Aquests estudis també demostren millores en la tensió arterial, l’estat d’ànim i la percepció de recuperació.

Altres investigadors demostren que hi ha una associació entre el massatge i l’augment de la flexibilitat i del rendiment, encara que calen més estudis per a obtenir resultats més concloents.

En el dolor lumbar s’han obtingut respostes satisfactòries.

Cal afegir que alguns dels estudis que apareixen en la revisió presenten defectes de disseny, disminuint el seu grau de validesa científica.

Es conclou que les evidències científiques que demostrin que el massatge contribueix en la reducció del dolor, en la recuperació o d’altres fases de la pràctica esportiva són poques, per tant, calen més estudis que validin els efectes fisiològics i psicològics del massatge esportiu per a poder crear programes de tractament.

Brummitt J, MSPT, SCS, ATCa. The role of massage in sports performance and rehabilitation: current
evidence and future direction. N Am J Sports Phys Ther 2008 febrer; 3 (1): 7-21.